"Pasemos al plan B"

Aquest és un curtmetratge realitzat per Paz Piñar i treballa els temes del racisme i la xenofòbia. Una família d’ origen andalús  que té acollida a una dona sense papers a la seva casa. La dona, que està malalta, com no té papers, una de les dones de la família va al metge per “representar” els mateixos dolors que en pateix la dona immigrant. Arran d’això comencen a aparèixer altres personatges que intenten ajudar a veure quin és el problema de la dona que tenen acollida, perquè aquesta no té papers i no en pot accedir a la seguretat social. Al final hi descobreixen que el que té és un atac d’apèndix, com no en saben ben bé com actuar, li acaben portant a l’hospital i la fan passar com si fos un altre pacient. Però la doctora s’adona i comencen a idear un “Plan B” per intentar que operin a la dona a l’hospital.

Aquí en podeu veure el curt: 

Bé aquest curt, mostra les grans dificultats que pateixen les persones que estan sense papers a els diversos països. Tot i què, poc a poc s’han anat desenvolupant polítiques que ajudin a aquestes persones a aconseguir el permís de residència mitjançant processos burocràtics. Les persones sense papers realment, són persones considerades “no legals” al territori on s’estableixen, per tant, són fruit d’intervencions per part de les forces de la seguretat i l’ordre. Penso que la pitjor sensació que tenen que tenir aquestes persones, és sentir-se perseguits.

No només es té que alleugerar els processos per l’àmbit polític, sinó que també necessita un canvi pel que fa a la doble concepció moral de les persones sense papers. Per una banda vivim en un món que pretén donar a totes les persones els mateixos drets, és a dir, que tenen el dret a tenir dret. Però clar, també vivim sota la concepció neoliberal del treball. Tot això si ho sumem a els rebutjos que tenen alguns col·lectius per ajudar a aquestes persones, el resultat és el que avui en dia continuem veient a les notícies. Un conjunt de persones que intenten accedir al nostre país arriscant la seva vida i quan arriben aquí, tornen un altre cop al seu país ja que són persones sense papers. Aquest tema és molt delicat i encara avui en dia penso, que no està gaire treballat pel que fa a les polítiques socials, per això penso que aquest curt potser interessant per a treballar amb persones i veure quines són les seves opinions entorn aquest tema.  

Racisme als barrufets

Les cèlebres criatures blaves amb capell blanc que va crear el dibuixant belga Peyo són vists en un llibre publicat avui a França com a arquetips d'una «utopia totalitària amb tints stalinistes i nazis», que els allunya de la seva innocència predominant en l'imaginari popular.

«El petit llibre blau: anàlisi crítica i polític de la societat dels barrufets», del francès *Antoine Buéno, situa sota la lupa aquesta societat de petits éssers i conclou que reprodueix estereotips racistes, totalitaris i antisemites.

Des del «Papà barrufet », cap únic i autoritari de la comunitat, fins al corporativisme social d'aquests personatges ficticis, l'obra repassa des d'una nova òptica els principals trets del popular llogaret per defensar la seva tesi.

La invasió dels barrufets negres és una prova d'enaltiment de la puresa de sang

El personatge de Gargamel, el nas del qual és aguilenya «recorda a una caricatura antisemita» i el gat de la qual es diu Azrael, és un altre dels estereotips denunciats, als quals se suma Barrufeta, única dona barrufet del poblat i idealitzada per la seva bellesa, que coincideix amb el perfil ari tant en el color dels seus ulls com en el del seu cabell. El tractament de la invasió de els barrufets negres en un dels àlbums és, per Buéno, una de les proves d'enaltiment de la puresa de sang que preconitza aquesta societat, que viu en autarquia i compta amb un sistema de producció proper al col·lectivisme.

L'autor del llibre, segons declaracions recollides avui pel setmanari "Li Nouvel Observateur", creu no obstant això que la seva anàlisi no és nou perquè recull «intuïcions» anteriors d'altres públics, com del nord-americà, que va arribar a sospitar dels els barrufets com a part d'una campanya de propaganda comunista.

En aquest sentit, el nom d'aquests éssers en anglès, «smurf», correspon a l'acrònim de «Small Men Under Red Forces» (Petits homes sota forces vermelles), segons Buéno, qui va opinar que el creador belga, que va néixer en 1928 a Brussel·les i va viure sota l'ocupació nazi, no era conscient d'aquestes relacions quan els va imaginar en 1958. «Peyo no estava polititzat (...). Crec que la seva obra, com a tantes altres, vehicula i concentra un cert nombre d'estereotips propis d'una societat i una època determinades», va assegurar Buéno.

La seva intenció no és «desencantar» al públic sobre les aventures dels els barrufets, afirma, sinó «superposar a la percepció dels nens un acostament distanciat de l'adult», alguna cosa que considera «intel·lectualment sa». Els barrufets, traduïts com «puffi» a Itàlia, «strumfakia» en grec, «schtroumpfs» en francès i «kumafu» en japonès, van prosseguir les seves aventures després de la mort de Peyo en 1992 gràcies al seu fill Thierry Culliford, que va imposar, segons el parer de Buéno, una mirada «molt més pedagògica» i contemporània.

Extret de abc.es 

Data de publicació 10 de Juny del 2011

Ara ve nadal...i les joguines (II)

L’altre dia ja vaig parlar de el racisme i les joguines, avui vull compartir uns experiments molt curiosos que vaig trobar a  youtube sobre les nines iel color  de pell en el que les nenes tenen preferència a l’hora de comprar-les. Els vídeos estant en anglès, aquests experiments van sorgir rere una polémica que es va desencadenar amb les grans superficies Wal Mart on es va rebaixar el preu de la nina de color.

Sembla lògic, però la veritat és, que tenint per primera vegada un president negre i amb la història de racisme que arrosseguen els Estats Units, tot món està observant amb ulls vigilants a les empreses per veure si prenen accions en suport d'aquesta minoria o per veure si comentin algun error sobre aquest tema.

Aquest video és sobre un experiment dut a terme amb nens de primària de raça negra (aquest experiment s'havia aplicat per primera vegada en la dècada dels quaranta quan el racisme en USA era assumpte acceptat). Aquest experiment els presenta als nens dues nines idèntiques, excepte el color de pell: Una és blanca i l'altra és negra.

Se'ls fan preguntes com Quin creus què és la nina més bonica? quina és la nina dolenta?. Els nens fan la seva elecció i a continuació han de respondre per què?.

El següent vídeo és un experiment realitzat per a un treball d'escola. Aquí l'experiment està lleugerament modificat, ara les nines són Barbies i s'inclou la nina llatina; a més en aquest experiment, els nens entrevistats són de totes les races.

En tots dos vídeos les respostes són interessants i ens porten a pensar si existeix un racisme inconscient en les nostres ments que ens fa actuar amb prejudicis. 

Ara ve nadal.... i les joguines (I)

Des de que era petita m’ agradat agafar els catàlegs de joguines, mirar-les...però mai m’havia plantejat veure-les des de la perspectiva crítica en el marc d’aquesta assignatura he pensat que seria interessant parlar de les joguines ja que estem a unes dates molt concretes en les que es regalen moltes joguines als nens i penso que es interessant veure si realment existeix una relació amb la interculturalitat. Per aquest motiu aquest no serà l’únic post en el que parlaré de joguines, ja que aquestes obren un interessant debat i aporten molta informació en temes de interculturalitat.

Ben és coneguda la crítica que s’ha fet any rere any de la imatge de bellesa irreal que transmet la Barbie, aquest seria un clar exemple de que les joguines transmeten identitats de gènere rígides cap als nens. Però les joguines també, poden transmetre actituds racistes.

Ja fa anys que coneixem diverses marques de joguines que estan reflexant la diversitat ètnica en els seus productes; alguns exemples d’això, són les joguines de Fisher Price, American Girl, etc. No podem dir que no s’hagi començat a tenir en consideració la diversitat cultural i ètnica existent al món, però realment encara hi ha un tractament de caire excloent. Si ens fiquem en la pàgina web de una coneguda cadena de joguines: www.toysarus.com podem veure dins de l’apartat de nines que hi ha una secció dedicada a les nines ètniques. Aquesta distinció que és fa pot arribar a ser discriminatòria ja que separem la diferència, la incloem al nostre catàleg de joguines però les diferenciem de la resta. Suposa una segregació de les nines de color. Curiós és també que només allò denominat ètnic és el que no es de color blanc.

Sembla que aquesta designació doni a entre que les persones amb pell de color blanc, no són ètniques i tothom té el seu orígen ètnic.

Tot i que la major part de les joguines racistes van desaparèixer, la realitat és que encara en el mercat trobem evidències de el racisme en el món de les joguines. Aquí us presento algunes de les fantàstiques nines que no transmeten cap valor racista...

Lil Monkey “ El meu petit mico” aquesta nina no podia ser d’un altre color que negre...L'ofensiu missatge que transmet va provocar que és denunciés i immediatament fos retirada de les prestatgeries de les botigues. 

Diferència de preu entre les Barbie’ s les vendes de nines de color sempre són inferiors i per tant, per vendre-las cal rebaixar els preus...aquest fet també repercuteix en altres aspectes que és comentaran en el pròxim post...

La Barbie Oreo...quina maravellosa idea! I com representar l’Oreo? És clar, de color negre...Una bona forma d’introduir la ètnia i el menjar tot plegat!

Aquests són alguns exemples de que encara existeixen joguines racistes al mercat actual. Però no només és queden en fets aïllats sinó que aquesta situació planteja d’altres problemàtiques  de les que parlaré en el pròxim post.

Racisme i Sida..

Fa 3 dies, va ser el dia mundial contra la Sida. Després de pensar-hi molt en aquesta malaltia vaig buscar informació per a poder-lo relacionar amb aquesta optativa. Doncs bé, tot cercant informació, vaig trobar que la manipulació mediàtica i la distorsió de la informació és important alhora de parlar de la Sida. He trobat un vídeo, d’un dels canals de televisió més imparcials que conec: Intereconomia;

Però aquest racisme no únicament existeix a un canal que transmet una ideologia determinada, sinó que també la trobem a la pròpia societat, si posem al google: can i get aids (puc agafar sida) la primera entrada que veiem és can i get aids from swimming with black people (puc agafar la sida nedant amb persones negres?) encara és escalofriant els prejudicis socials que existeixen en relació a la SIDA i no només pel que fa al color sinó també amb les persones que realment estan afectades...

La sida ha estat una de les malalties que més pànic social ha provocat. Hi ha una por general per contagiar-se al tenir contacte amb altres persones amb aquesta malaltia. Realment aquesta por es tradueix en exclusió social i en negar-se a tenir qualsevol contacte amb persones “infectades”. Aquest pànic si ho ajuntem amb els prejudicis existents el resultat pot ser molt negatiu. Realment es tracten com a “infectats” , el desconeixement de la malaltia per part de la societat fa que es manifestin aquestes actituds. Per tant, podem dir que sempre la qüestió de rebutjar a les persones ve marcat per la desconeixença i per els prejudicis ja existents, realment, podem fer alguna cosa per canviar aquesta actitud?

Personalment, penso que poc a poc s’ha anat conscienciant a la societat però la informació que rebem sempre , concretament pel que fa a la malaltia de la sida, és informació referida a com evitar contagiar-se i xifres de persones amb aquesta malaltia que han mort. Penso, que també tindria que haver-hi informació que realment mostrés que no ens succeeix res per abraçar-nos amb una persona amb el virus del VIH. És una tasca de conscienciació social i de lluitar per evitar que existeixin aquestes actituds tan excloents.