Què vols dir que per portar vel, no sóc catalana?

Desprès de veure el curtmetratge presentat al blog general de l’assignatura, he començat a reflexionar el que comporta portar vel a la societat a actual i les diverses opinions que existeixen entorn aquest tema.

Per una banda la creença de que les persones immigrants tenen que adaptar-se a les costums de l’ indret on viuen. Aquest pensament ve donat per el pensament de moltes persones de que si nosaltres tinguéssim que viure en el seu país ens tindríem que adaptar a les seves lleis, normes i costums. Aquest pensament sembla coherent si estem situats en la dita de “ull per ull, dent per dent”, però no podem situar la nostra forma de veure les coses, perquè un país les vegi de la mateixa manera. És a dir, per molt que en alguns dels països d’ on són les persones immigrants se’ns prohibirien i exigirien moltes coses, no podem situar-nos al mateix nivell. Es necessari avançar per crear una societat inclusiva. Mantenint les pròpies costums, però també respectant la llibertat d’expressió de la resta de les persones. Tots som diferents, per molt que siguem d’un mateix lloc, som diferents, i no podem atacar la cultura d’altres persones.

Un altre punt que m’agradaria comentar és el fet de l’escola privada i l’escola pública. Sembla que les escoles de caire privat són menys permissives per el que es refereix a el tema del hiyab, però el cert és que si una persona té preferències per anar a una escola de caire privat, però que porta el hijab, és té que atenir a les normes proposades per l’escola privada.

En les escoles públiques observo aquest tema molt més conflictiu posat que, al ser públiques tenen que acceptar a tots els alumnes i les seves característiques personals, a partir d’aquí es crea un conflicte ja que si accepten el fet de portar hiyab també tindrien que acceptar el fet de portar gorres o altres símbols religiosos.

A Espanya s’ha generat molta polèmica pel que fa al fet de portar vel. Un dels casos més mediatics va ser l’ Institut de Pozuelo que va apartar 3 noies per portar vel. Però aquesta no va estar l’única polèmica. La polèmica del vel islàmic va irrompre en l'ensenyament a Espanya en 2002 amb Fátima El Idrissi, a Madrid, cinc anys després, es va repetir amb Shaima Saidani, a Girona, als quals es van sumar altres casos similars a Ceuta i Melilla:

- Shaima Saidani. L'adreça del col·legi Joan Puigbert-Annexa de Girona li va prohibir vestir en classe el hiyab, el mocador que cobreix el pèl. Tenia vuit anys, era 2007, i els responsables van argumentar que podia ser causa de discriminació. La família va pensar a regressar al Marroc. No va ser necessari. La Generalitat va ordenar readmetre-la. El dret a l'escolarització, va adduir, preval sobre les normes dels centres.

- Fátima Elidrisi. La jove va ser escolaritzada amb 13 anys en el col·legi catòlic Inmaculada Concepción, a Madrid, en 2002. Les monges li van negar l'assistència a classe amb vel. Va renunciar al col·legi i es va matricular en l'institut públic Juan d'Herrera. Fátima va vestir el hiyab fins que va abandonar els seus estudis en 2005.

- Zoubida Barik. L'advocada musulmana va ser expulsada de l'estrada pel jutge de l'Audiència Nacional Javier Gómez Bermúdez per dur el vel. Va elevar una queixa al Consell General del Poder Judicial, que va donar la raó al magistrat perquè la normativa només permet una peça en el cap: el birrete. La qüestió està ara en el Tribunal Suprem.

Una qüestió de identitat...El top 20 dels païssos més racistes

Avui volia compartir aquesta informació sobre un rànking que es va desenvolupar dels 20 països més racistes al món. Una de les coses més sorprenents és que Espanya es troba al segon lloc de tots i és un dels països que en rep més immigració, per tant, es podria dir que amb més immigració hi ha al país, més sentiments contraris es generen per part dels col·lectius més radicals. Tot i que avui parlaré del país que ocupa el número 1 d’aquest rànking. Docs bé, comencem aquest rànking:

Nº20: Japó.

Nº19: China

Nº 18: França,

Nº17: República dominicana

Nº16: Canadà

Nº15: Austràlia

Nº14: Chile

Nº13: Suïssa

Nº12: Els païssos baltics (Lituània, Letònia i Estonia)

Nº11: Els païssos nòrdics (Suècia, Finlàndia, Noruega i Dinamarca)

Nº10: Àustria

Nº9: Alemanya

Nº8: Rúsia

Nº7: Argentina

Nº6: Anglaterra

Nº5: Rwanda

Nº 4: Israel

Nº3: Sud-àfrica

Nº2: Espanya

Nº1: Estats Units d’Amèrica.

Després d’observar aquesta publicació, la realitat és que n’hi existeixen molts països racistes. La dificultat d’erradicar el racisme penso que pot venir també donat per el grau d’importància que se li dóna a la cultura en cada un dels països esmentats. Amb això faig referència a que com més arraigada estigui la cultura i els valors culturals al país més discriminació existeix, ja que creix el pensament general de que s’està influint i canviant la pròpia identitat nacional. Ben és conegut l’enorme patrotisme que existeix als Estats Units d’Amèrica, doncs he trobat una informació ben interessant: Diu l'estereotip dels nord-americans que són un poble molt patriòtic. I realment així és. Hi ha múltiples mostres d'això, des de l'obligació en la majoria d'escoles a començar el dia amb el "pledge of allegiance" (jura de lleialtat a la bandera i a la nació), al cant de l'himne nacional abans de cada partit de la NBA, o la *omnipresencia de la bandera de les barres i els estels.

A més, existeix una veritable veneració pels pares fundadors, per les institucions pròpies, i sobretot la Constitució. Encara que la història del país és curta, és celebrada en multitud de llocs i esdeveniments: museus, conferències, festes, representacions teatrals de caràcter històric, etcètera. Per aquesta raó, són especialment sorprenents els resultats de l'última enquesta del Marist Poll publicada amb motiu del 4 de juliol, el "Independence Day", la festa nacional per excel·lència. Segons el sondeig, només un 58 % dels nord-americans són capaços d'identificar 1776 com la data de la declaració de la independència. Un 26 % diu "no estar segur", i un altre 16 % ofereix una data errònia. Encara són més xocants els resultats de la següent pregunta, sobre el país del com es van independitzar les antigues colònies per formar Estats Units d'Amèrica. Tan sol un 76 % dels nord-americans respon el Regne Unit, mentre que un 19 % diu "no estar segur", i un 5 % respon altres països.

Aquests resultats amaguen algunes variacions significatives entre els diversos grups d'edat. Quant més adulta és la persona, més probabilitats hi ha que encerti a respondre correctament. Així, mentre solament el 31 % dels menors de 30 anys sap que 1776 va ser l'any de la declaració de la independència, la xifra ascendeix al 60 % entre els majors de 60 anys. Uns resultats que haurien de portar a una reflexió als responsables del sistema educatiu. A la vista d'aquestes sorprenents conclusions podem dir que hi ha una minoria significativa de nord-americanes que se sent orgullosa de la seva nació, malgrat no conèixer els esdeveniments més bàsics de la seva història. 

El racisme com a personatge principal

Continuant amb el fil de l’anterior sessió, he trobat un vídeo molt interessant. Aquest programa es basa de dos famílies i una de les persones de la família s’intercanvia amb l’altre. En aquest cas ens trobem amb una família cubana i altra espanyola. Les confrontacions que es desenvolupen són totes decantades cap a l’àmbit racista. Realment quan es veuen coses així per televisió, suposa una denúncia social i una reacció de la societat davant les mostres racistes de la família espanyols. Penso que sobre aquest vídeo el que es pretén es exaltar els trets de les persones i fer augmentar l’audiència que és el que busquen les cadenes privades de televisió.

Com ja vaig defensar a l’anterior post suposa llibertat d’expressió que tothom pugui expressar els seus ideals, pensaments a través de programes televisius o de campanyes publicitàries. Però la qüestió moral de quin és el respecte que es mostra cap a la família cubana és el que hem fa dubtar de si realment tot és vàlid a la televisió. Penso, que som una societat tolerant en general, però encara queda molt per fer i quan es mostren programes com aquests, o es pot mostrar un sentiment de rebuig i contrarietat cap a les imatges o per el contrari, es pot començar a veure que encara hi ha persones que pensen d’aquesta manera i el que és més preocupant, es que pot arribar a influir als nens que veuen aquests programes televisius.

La qüestió que continua encara oberta i que em continua generant diverses reflexions és si realment tot és vàlid als mitjans de comunicació? 

La influència dels mitjans de comunicació una qüestió moral

Després de la visualització del vídeo presentat la passada sessió, no podia deixar passar els sentiments i les reflexions que hem va provocar.

No podem negar la realitat de que els mitjans de comunicació i Internet influeixen de forma molt important a les persones, aquesta influència potser tant positiva com negativa, això en funció des de quina perspectiva s’enfoqui. La gran complexitat que trobem es com els mitjans de comunicació reflexen les seves ideologies i com aquestes insereixen a les cases, als pensaments de les persones. Tot i què penso que les cadenes televisives, totes mostren una ideologia; el tema que hem tractat a classe va molt més enllà.

La meva reflexió està dirigida cap a la qüestió: On estan els límits de la publicitat? No podem dir que al veure l’anunci de l’anterior sessió, no ens va causar cap sentiment, perquè crec que cadascun de nosaltres va tenir una reacció front aquest anunci que no deixa indiferent. La publicitat suposa buscar elements que cridin l’atenció de l’espectador, però l’ús d’imatges tan explícites és lícit? Personalment, al veure aquest anunci m’he sorprès molt, m’ha impactat i penso que si ho veiés un nen petit no entendria molt la finalitat d’aquest. Però com succeeix a molts anuncis que fins a determinades edats no s’entén realment el missatge que transmet.

El comportament de la societat de vegades suposa desconcertant, no podem escandalitzar-nos per publicitat per aquesta i després veure altres programes que no ajuden a res al desenvolupament dels nens. Aquest anunci és fort, si, també és impactant, però precisament té que ser així, perquè el missatge que transmet és important i la major part de les vegades els anuncis de les ONG’ s deixa indiferent a la societat. Penso que tenim que ser realistes, que no podem ignorar allò que succeeix al món, que això és el que passa i és molt més còmode tapar les coses i veure el món, com nosaltres volem per evitar tenir remordiments de consciència. Impera la indiferència, preferim no saber el que realment succeeix. O se’ns priva de tot tipus de informació o ens bombardegen de tal manera que ja no ens afecta. No puc dir que no m’afecti veure com persones d’Afganistan moren dia rere dia, però veure constant aquestes imatges ens fa menys sensibles a la realitat.

És necessari mostrar a la gent allò que està succeint a la realitat. I la publicitat és una bona forma de conscienciar a la societat. Penso que aquest anunci ajuda a comprendre la problemàtica, d’una forma violenta, però és realment com succeeix i per tant, només implica una manifestació de la realitat.

Ara bé parlem de posar límits en anuncis com aquest de si realment és lícit o no mostrar aquestes imatges... però potser lícit el missatge que transmeten alguns canals de televisió? Cal replantejar els límits morals que tenen els mitjans de comunicació? És necessari establir uns límits morals? Entorn aquest tema sorgeixen nombroses qüestions que encara avui no es poden respondre. 

Suïssa i la defensa de la identitat nacional...

Sempre que parlem de Suïssa ens ve al cap un país avançat, obert, ric…però quins són els entramats polítics que hi trobem en aquest indret?






El cas de.. el PARTIT D’EXTREMA DRETA ANTIIMMIGRACIÓ MUSULMANA QUE VA AUGMENTAR LA SEVA POPILARITAT

El SVP (Schweizerische Volkspartei) o Partit del poble suïs, està dirigit per Uli Maurer. I com a grans trets d’’aquest partit destacar la seva oposició cap a la immigració, i a formar part tant de la Unió Europea com ser membre de les Nacions Unides (ONU). Tot i què sembla que estem parlant d’un partit polític que sembla estar conformat per poques persones amb ideologies extremistes, realment va augmentar la seva popularitat de forma considerable des de l’any 2003.

És preocupant com poc a poc han anat augmentat el nombre de partits polítics de dreta populista a Suïssa i la resta d’Europa. 

Però realment que és la identitat nacional? És allò que individualitza a les nacions en el context del món i que lis dóna una forma de ser, particular, als seus homes y dones. Vist d’aquesta forma la identitat nacional vindria a ser, doncs, una projecció qualificada de les identitats individuals. Però que és allò que realment dóna identitat a una nació? La llengua? La cultura? Sempre hem patit un defecte de acotar-ho tot des de l’àmbit polític, d’aquest mode les nacions es distribueixen sobre un espai pla, sense tenir en compte que les cultures no són planes sinó que es mouen de forma vertical, horitzontal i per tant podem trobar cultures regionals, locals, nacionals que engloben diversos països.

Ja ho va dir Montesquieu “Europa és una nació composada de nacions”El que penso que realment incòmoda a la pròpia societat, el que realment a generat conflictes són les qüestions d’on pertanyo?  De quin lloc em sento? Etc. No podem parlar-hi de una nació amb una única identitat, sinó que fruit de la distribució de diverses llengües i ètnies entre diversos Estats ha donat pas a estats multilingüístics i multiètnics i nacions multiestatals. Per tant, resulta absurd que partits polítics com el cas de Suïssa lluitin per defensar la identitat nacional, perquè realment aquesta ha estat construïda al llarg del temps per diverses identitats. Si anéssim a l’arrel més pura de la nació, trobaríem que realment la influència de les persones immigrants hi és des dels seus orígens, per tant, per què lluitar contra la pròpia identitat?

El fenomen migratori ha comportat que es començi a parlar de ciutats globals, i ha fet que el multiculturalisme esdevingui una realitat, el món s’ha omplert d’espais socials de convivència. No podem lluitar contra aquesta realitat, perquè la història de les “nacions” ha estat sempre un conjunt d’anades i tornades de diverses civilitzacions que han anat influint en el propi indret.

Tot i aquesta realitat multicultural, el cas de Suïssa no és l’únic, encara trobem molts estats que busquen una “purificació ètnica” i rebutgen als immigrants de ètnies que sota la seva percepció són diferents a la pròpia.

Plantejo la següent qüestió: ¿L’eliminació dels minarets, fa realment que és recuperi la identitat Suïssa? L’existència d’aquests suposen un conflicte perquè trenquen amb l’espai o perquè manifesten una religió contrària?

Oda als prejudicis socials...

Com a la darrera publicació vaig estar parlant de l'ètnia gitana, vaig començar a cercar informació i vaig trobar un vídeo interessant. El següent curtmetratge titulat “Tue Guiyabas” m’ha semblat molt interessant perquè juga amb els prejudicis de l’espectador. Què és el primer que penseu quan veieu les imatges? És un exercici de reflexió i auto- coneixement per saber-hi si realment estem lliures dels prejudicis socials.

Comunitat, ètnia i nacionalitat. el cas de l’ètnia gitana

Avui volia començar aquest post presentant un esquema que m’ha ajudat a entendre molt la diferència entre els conceptes comunitat, ètnia i nacionalitat i tots els factors que influeixen en la construcció d’aquests mots.

Arran d’això i rescatant un dels vídeos que vam visualitzar a classe anomenat “Braç de gitano”, vaig començar a reflexionar sobre l’ètnia gitana. Tot i que la situació ha evolucionat molt a l’actualitat, no podem negar que encara existeixen grans diferències i que continua existint un aïllament d’aquest col·lectiu.

Allò que defineix a un grup ètnic són els seus orígens, tot i que el cas dels gitanos encara no està  molt definit la majoria dels experts afirmen que els seus orígens provenen del nord-oest de la India. Eren nòmades dispersos, un dels punts més interessants i curiosos és que els gitanos són l’únic col·lectiu ètnic sense un passat polític al món occidental, això resulta molt interessant ja que s’han mantingut com a col·lectiu consolidat al llarg de molts segles.

La població gitana representa un total de 700.000 persones i resulta ser el 2% de la població espanyola. Encara hi trobem com ja he mencionat anteriorment una situació d’exclusió social pel que fa aquest col·lectiu, pel que he pogut anar recopilant al llarg de la cerca d’informació sobre aquesta temàtica, hi trobem opinions molt diferents. Però reflexionant sobre aquest tema penso que com a minories ètniques tenen que conservar i treballar per mantenir la seva pròpia cultura.

Personalment, el principal problema és que vivim a una societat que es basa molt en els estereotips i sobre el col·lectiu gitano existeixen molts. Destaca sobre tot que són considerats  persones no- treballadores, un bon exemple que fa resó d’això és el següent vídeo d’humor:

Aquí finalitza el meu post d'avui, deixant aquest vídeo perquè reflexioneu sobre els estereotips i el mal que poden arribar a fer als diversos col·lectius i concretament a aquest, que és una minoria ètnica. 

Dret a vot de les persones immigrants

A la darrera sessió és va parlar i debatre sobre el dret a vot de les persones immigrants, i es va començar a parlar sobre els criteris que s’han de tenir per poder votar. Es va parlar d’establir un conjunt de requisits com un nombre d’anys, un examen de coneixement del país on resideixen, etc. Per pròpia curiositat vaig començar a cercar d’altres països de la unió europea, i quins requisits es tenien en compte a l’hora de votar:

1 Estats que han acordat com a mínim el dret de vot local de tots els residents estrangers

NOTA: L'any en què ha estat acordat aquest dret s'escriu entre parèntesi. Si existeixen condicions de durada de residència per als estrangers de tercers Estats, s'indiquen.

BELGICA  Dret de vot municipal i possibilitat de participar en referèndums consultius locals després de cinc anys de residència (2004).

DINAMARCA Dret de vot i elecció en les eleccions locals (municipi i comtat) després de tres anys de residència (1981). No s'exigeix temps de residència per a islandesos i noruecs.

ESLOVÀQUIA Dret de vot i de ser votat en les eleccions municipals (2002).

ESLOVÈNIA Dret de vot i de ser votat en les eleccions municipals (2002).

ESTÒNIA Dret de vot municipal després de cinc anys de residència (1993).

FINLÀNDIA Dret de vot i elecció en les eleccions municipals després de dos anys de residència (1996). No s'exigeix temps de residència per a islandesos i noruecs.

HOLANDA Dret de vot i de ser votat en les eleccions municipals i participació en els referèndums locals consultius després de cinc anys de residència (1985).

HUNGRIA  Dret de vot local (municipi, districte, regió).

IRLANDA  Dret de vot (1963) i ser votat (1947) a nivell local en les mateixes condicions que els nacionals. Dret de vot en les eleccions legislatives per als britànics (1985). Aquest dret podrà ser concedit a altres estrangers mitjançant clàusula de reciprocitat.

LITUÀNIA  Dret de vot i de ser votat en les eleccions locals després de cinc anys de residència (2002).

LUXEMBURG Dret de vot municipal després de cinc anys de residència (2003).

SUÈCIA Dret de vot i de ser votat en les eleccions locals (municipi i comtat) després de tres anys de residència (1975). No s'exigeix temps de residència per a islandesos i noruecs.

2 Estats que han acordat el dret de vot d'alguns nacionals de tercers Estats

ESPANYA  Dret de votar i de ser votat després de tres anys de residència sota clàusula de reciprocitat establert per un tractat (1985). Després de Maastricht, aquesta disposició només s'aplica als noruecs.

MALTA  Dret de vot i de ser triat en les eleccions regionals després de sis mesos de residència sota clàusula de reciprocitat i únicament per als nacionals dels Estats membres del Consell d'Europa (1993). Només els britànics es beneficien d'aquest dret.

PORTUGAL Dret de vot en els consells  de parròquies i en les eleccions municipals sota clàusula de reciprocitat, després de dos anys de residència per als nacionals d'Estats de llengua portuguesa, després de tres anys per als altres. Els temps de residència són respectivament de quatre i cinc anys per al dret de ser votat. Els països als quals correspon el dret de vot són Brasil, Cap Verd, Argentina, Xile, Israel, Noruega, Perú, Uruguai i Veneçuela. Per ser triats, només els correspon a Brasil, Cap Verd, Perú i Uruguai. Els brasilers tenen dret a participar en les altres eleccions.

REGNE UNIT  Dret de vot i de ser votat en totes les eleccions per als nacionals dels Estats de la Commonwelth i Irlanda (1983) en les mateixes condicions que els nacionals britànics.

REPUBLICA CHECA  Dret de vot i de ser votat sobre la base de tractats de reciprocitat (2000) però en 2006 no s'ha signat cap acord.

3 Estats que no han acordat cap dret polític als nacionals de tercers Estats.

ALEMANYA – ÀUSTRIA – XIPRE – FRANÇA - GRÈCIA - ITÀLIA – LETÒNIA - POLÒNIA

Un cop he vist les característiques dels diversos països europeus podem portar a que poc a poc s’està avançant pel que fa al dret de vot de les persones immigrants. Personalment penso que les persones tenen que estar un temps residint al país per poder votar, però no sóc partidària de fer un examen de coneixements, perquè estic segura que persones que són nascudes al propi país tampoc ho passarien. Per tant, l’únic que exigiria seria que tinguessin coneixement sobre quin és el funcionament de el sistema polític i tenir criteri de vot,però això ja ve donat per el propi criteri personal de implicar-se en la vida política del país on resideix. No podem posar tantes pautes a les persones.