"MORO" o sobre reflexions de l'ús de les paraules

A la darrera sessió van veure un vídeo en el qual es mostrava com algunes paraules podien arribar a ofendre a les persones immigrants. Vaig començar a reflexionar sobre una de les paraules més usades a la societat europea. S’utilitza la paraula “moro” per designar de forma pejorativa a totes aquelles persones que són d’origen magrebí.  Vaig començar a indagar en el concepte de moro i vaig trobar un llibre molt interessant  que penso que és clau per a totes aquelles persones que volen conèixer molt més l’ Islam. En aquest llibre s’expliquen moltes de les tradicions i actituds d’aquest col·lectiu així com també pretén donar a entendre el que la religió suposa.

La paraula “moro” va designada per els romans “mauri” que volia dir naturals de la “Mauritània” del Nord d’Àfrica. En la cultura popular és ben cert és que els “moros” eren els oposats als “cristians” a causa de la versió de reconquesta explicada com una guerra secular de la creu contra la mitja lluna, dels bons contra els dolents. El llegendari abunda en relacionar els “moros” amb la personificació del mal. Però també en trobem d’altres llegendes romàntiques que no els hi fa un favor a aquest col·lectiu, llegendes que es basen en joves moros enamorats de belles cristianes que sempre tenen que lluitar contra situacions de convivència complicades a causa de l’origen.

Sense anar més lluny qui mai ha jugat a “Moros” i “Cristians”, també representa una tradició a les festes populars d’alguns indrets del País Valencià, especialment a Alcoi. A la nostra cultura, el terme moro feia referència als alarbs que s’establiren a la península i els que assolaven les nostres costes; però també s’atribuïa a qualsevol resta arqueològica prèvia a l’era cristiana. També s’emprava per designar menjar exòtic.

Trobem que existeixen un cúmul d’influències que ens dóna nocions xenòfobes de forma inconscient i si a això li sumem algunes de les idees que existeixen a l’actualitat el resultat potser perillós.

Penso que es fonamental conèixer les diverses cultures perquè existeixen múltiples prejudicis a la societat que les perjudiquen de forma important. L’ús de les paraules no depèn tant del “què diem” sinó que importa molt més el “com ho diem”. No es el mateix dir una paraula en un to despectiu que dir-la sense la intenció de ofendre a cap persona. Un bon exemple d’això seria quan és diu negre a una persona de color. Un dels meus companys de classe era cubà i tenia la pell molt fosca altre dels meus companys que era espanyol li va dir negre, rere una picabaralla que en van tenir, el resultat va ser que meu company li va contestar: Jo no són negre, en tot cas seria marró, i tu no ets blanc sinó que ets arrosat” Després d’aquesta frase l’altre company es va quedar callat. Així també en succeeix amb altres expressions emprades per referir-nos a les persones immigrants.

En el pròxim post intentaré parlar de l’altre tema que va sorgir a classe: fer una reflexió sobre el dret a vot dels immigrants, un tema que està molt d’actualitat ja que pròximament venen les eleccions.

Mitjans de comunicació, influència positiva o negativa?

Davant de la darrera publicació, en la qual vaig mostrar una cançó que tenia un alt contingut racista, mirant les notícies vaig observar la següent:

Telecinco achaca a un error humano una pregunta homófoba y racista en su web

·         La pregunta fue formulada por un usuario durante el encuentro digital que la cadena organizó con un participante de 'Hombres, mujeres y viceversa'.

·         "¿Qué preferirías, un hijo homosexual, negro o catalán?", fue la cuestión que se preguntó al concursante José Luis.

Una pregunta racista, homófoba y anti-catalana ("¿Qué preferirías, un hijo homosexual, negro o catalán?"), procedente de un usuario anónimo, fue publicada por la web de Telecinco hasta que la cadena ha sido consciente de lo que tacha de "error humano" y la ha borrado.

“Se trata de una pregunta desafortunada que no debería haber sido aceptada”

La pregunta procedió de un usuario anónimo de la web de la cadena Telecinco y se dirigía a un concursante del programa Mujeres, hombres y viceversa, José Luis, quien protagonizaba en vivo un encuentro digital cuyos administradores no borraron, como hubieran debido, una afirmación inadecuada, según dijeron a Efe fuentes de la cadena.

Todo el asunto, según las citadas fuentes, se ha debido a un error humano que se ha subsanado en cuanto los responsables han sido conscientes del mismo.

"Se trata de una pregunta desafortunada que no debería haber sido aceptada por los administradores de la web, cualquier afirmación de este tipo, contra estos u otros colectivos, no es aceptable", señalaron las citadas fuentes de la cadena.

Sempre es parla de que s’aprèn molt a través dels mitjans de comunicació, penso que aquestes manifestacions ja no tindrien que tenir pas. No es pot permetre que un dels canals més importants de televisió i que veu molta població, faci reso d’aquests judicis homòfons. A aquesta informació hi tenen accés moltes persones, que acaben sent influïdes per allò que llegeixen. A més, hem sembla increïble que encara existeixin persones que tinguin aquest tipus de pensaments, malauradament no podem dir que són dos o tres, hi existeix un col·lectiu que encara opina d’aquesta forma. Això mostra encara que existeixen persones que no tenen tolerància.

Sobre l'infrarracisme i d'altres manifestacions racistes

Després de l’última sessió he aclarit alguns conceptes relacionats amb el racisme que fins el moment eren difosos. He començat a pensar sobre l’enorme influència que exerceixen sobre nosaltres els mitjans de comunicació, estem envoltats de cartells publicitaris, d’imatges, de els canals de televisió i les emissores de ràdio, sense mencionar ja l’enorme influència que té Internet a la nostra vida.

El títol d’aquest post ve donat perquè un dels conceptes que més m’ ha cridat l’atenció és l’ infraracisme, són manifestacions racistes mitjançant acudits. Aquest es un tipus de racisme subtil, són manifestacions desarticulades però que van acostant-se al rebuig xenòfob.  

Gràcies a un amic que escolta aquesta emissora de ràdio, vaig sentir aquesta cançó que la van publicar al programa de ràdio Ona Fm. Es suposa que es una cançó d’humor, però realment fa reso de tot els prejudicis racistes i manifesta caràcter xenòfob.

Aquesta emissora es qualifica com d’esport i diversió. Però em plantejo moltes preguntes, podem considerar aquesta cançó com una manifestació d’infraracisme? Realment podem considerar-la com una broma i una forma sana de fer humor?

Penso que l’ humor és una forma de veure la realitat sota una òptica còmica, però aquesta cançó sobrepassa els límits de la realitat fent referència a tots els prejudicis existents sobre els immigrants i qualificant aquest col·lectiu de forma negativa i ofensiva.

Aquesta és representació i una prova de que encara existeixen col·lectius que a través del seu poder comunicatiu manifesten les seves idees racistes.

Para raros, nosotros

Porto ja uns quants dies intentant buscar alguna cosa interessant per publicar en aquest blog, com no veia cap notícia que hem cridés l’atenció, vaig decidir cercar algun llibre interessant a la biblioteca. Vaig anar a la secció d’antropologia cultural, i allà vaig trobar un llibre que si més no, per el seu títol ja hem semblava interessant. L’autor és Paul Bohannan, un antropòleg americà que ha destacat per la seva investigació dels Tiv a Nigèria. El llibre titulat “Para raros, nosotros” és una introducció a l’antropologia cultural. Tracta temes tant interessants com el matrimoni, les diferències de gènere, el poder i la política, la família, etc i tot això sota l’òptica de l’antropologia cultural. Un dels trets que m’ha agradat més d’aquest llibre són els requadres que apareixen en les diverses temàtiques que van sorgint titulats “Para raros, nosotros” o “ Dicen”, perquè suposen experiències i relats que ens fan prendre consciència de la realitat cultural que es viu en algunes zones. Destacar també, que en nombroses ocasions pren com a exemple l’actuació de les persones als Estats Units, lloc on l’autor ha desenvolupat moltes de les seves investigacions.

Doncs bé, llegint aquest llibre vaig trobar un relat, que vaig pensar que era molt interessant de expossar-ho en aquest blog:

“ Era mi primera noche sola en Lesu. Por la tarde, me senté en la veranda de mi casa de dos habitaciones con techo de paja. Me sentía insegura y asustada por nada en particular, sólo por estar sola en una aldea nativa. Me preguntaba a mí misma que estaba haciendo allí, sola y en el fin del mundo. Sentada en mi veranda, supuestamente lista para empezar el trabajo, todavía asustada [,] volvía a preguntarme que estaba haciendo allí sola...Debía de haber enloquecido... Me iría a casa en el próximo barco...[Luego] llegaron visitas. Ongus, el luluai [jefe asignado para el gobierno colonial australiano], con su esposa Pulong y su hija adolescente Batu...Llegaron con un pastel de taro...Ongus y su hija hablaban pidgin. A medida que hablábamos, Ongus me enseñó varias palabras de la lengua nativa que yo copié... También me contó cosas de sí mismo...Tras algunas horas, dijo que pronto convocaría a la gente para que yo pudiese explicarles lo que quería hacer. Mencionó que eran muy curiosos...Cuando se iban, Ongus me dijo que <<diese una voz>> si necesitaba algo y que vendría immediatamente. SU casa estaba justo enfrente de la mía.

Ya no estaba sola. Tenía amigos. Me fui a la cama y me quedé dormida casi istantaneamente...Varios años despues aprendí que una definición del pánico era un estado de falta de relaciones.

Hortense Powdermaker (1966)

Ha estat escrit per Hortense Powdermaker una antropóloga d’orígen jueu que ha aportat estudis molt interessants de caire etnogràfic, a més, ha estat una de les primeres en estudiar la cultura moderna i la comunitat interracial dels Estats Units a partir del seu estudi de Indianola, Missisipi.

Aquest relat fa referència a alguns dels principis  que tenen que tenir els antropòlegs, però m’ha agradat molt la frase final d’aquest relat “ Una definición de pánico era un estado de falta de relaciones”. Penso que aquesta frase reflexa molt bé, a algunes persones que no volen tenir contacte amb persones alienes, amb immigrants per por, però sempre ens preguntem por a què? Penso que es por a allò desconegut, un cop que comencem a conèixer allò més diferent a nosaltres, es quan realment ens adonem i comencem a respecta les diferències i aquesta separació tan gran comença a fer-se més petita.

Aquest ha estat un dels nombrosos relats que podeu trobar al llibre! Penso que es molt interessant, a més té una estructura que facilita el seu enteniment i intenta delimitar aquells conceptes que són els més difosos pel que respecta a la cultura.

Aprofitament ètnic…una font d’ingressos

A l’anterior post, vaig esmentar que parlaria sobre les ètnies i la seva influència a la societat actual. Les ÈTINES són (segons Wikipedia)  “Una població humana en la qual els membres s’identifiquen entre ells, normalment amb base en una real o pressuposada genealogia i ascendència comú, o en altres llaços històrics. Les ètnies estan també normalment unides per unes pràctiques culturals, de comportament, lingüístiques o religioses comuns. Compren els factors culturals i biològics del grup humà, com els factor morfològics desenvolupats en el seu procés d’adaptació en un determinat espai geogràfic i ecosistema al llarg de varies generacions.”  

És molt difícil establir una classificació d’ètnies. Quan pensem en ètnies se’ns venen al cap imatges com les que he adherit a aquest post.

Les ètnies suposen un conjunt de trets tant físics com culturals que distingeixen a les persones. Però ara bé, no sempre emprenem el mot ètnia, aquesta paraula l’usem en funció del grup del que estem parlant. Per exemple, quan parlem de alemanys no diem l’ètnia germana, però quan parlem de gitanos si que emprenem el terme ètnia. Aquest mot, té unes connotacions negatives? Realment només el podem aplicar a un grup de persones?

Davant aquestes qüestions no trobarem mai una resposta correcta de perquè s’empra ètnia per designar a alguns col·lectius de persones.

Després de parlar-hi d’allò que suposa el terme ètnia, m’agradaria parlar d’una reflexió que he anat generant. Les ètnies en algunes ocasions s’exploten per exaltar més les seves característiques“originaries”. Un dels casos que més em va cridar l’atenció, va ser l’espot publicitari del pernill “Navidul”

Aquest anunci com és pot observar exalta molt la diferència entre els exploradors (persones adinerades, vestides de blanc, que estan fent turisme) i els autòctons del lloc on aquests van (tribu africana). Docs bé, aquest anunci va tenir una denúncia de la fundació SOS Àfrica, que qualificava aquest espot publicitari com racista, ja que es recorren a estereotips racistes i perjudicials. Aquesta fundació és dedica a la defensa de les cultures en especial l’africana, i té aportacions molt interessants pel que fa a la publicitat basada en els estereotips.

Cada cultura, un món.

Aquest post va dedicat a la sessió del passat dimecres dia 28 de Setembre. Se’ns ha encomanat la difícil tasca de definir el terme cultura, multiculturalitat i si ens atrevim, també definir el mot racisme. Penso que es una tasca molt complicada cercar una definició, ja que son termes subjectius.

Per a començar... A quina cultura pertanyo jo? Davant d’aquesta qüestió trobarem múltiples respostes, com va succeir a la sessió anterior, però realment podríem classificar les diverses cultures? Partint del fet que les cultures evolucionen amb cada generació, cada un de nosaltres interioritza tot allò que li interessa de la seva cultura, ja que no sempre estarem d’acord amb tot el que comporta. Per tant, cada persona com ja diuen és un món i sota això podem dir que cada persona és una cultura.

Una mica d’etimologia, potser ens ajudi a apropar-nos més al concepte de cultura. Quins són els orígens de la paraula cultura?

CULTURA    del llatí COLERE:

·         Honrar amb adoració: CULTE

·         Habitar en un lloc: COLONIA

·         Cultivar la terra: CULTIVAR

·         El que sorgeix de l’ésser humà: CULTURA

Des del començament de l’Imperi Romà fins l’Europa del segle XVI, la paraula cultura va ser utilitzada com la preocupació de la gent per la producció agrícola.  A partir del segle XVII, la paraula cultura va evolucionar a acció de cultivar el coneixement.

La cultura és un fenomen que va néixer causa de l’evolució biològica duta a terme en el procés d’hominització que va introduir una vida social organitzada mitjançant el  llenguatge. La cultura en forma part e la naturalesa humana, per la qual cosa el desenvolupament normal de l’individu és impensable sense el seu component social; l’home és un ésser essencialment social que depèn de la seva socialització per a sobreviure. A través de la cultura la humanitat ha transformat el medi ambient i ha modificat el procés evolutiu del planeta.

Després d’una mica d’introducció al naixement del mot cultura, ara si que si faré un atreviment per aportar la meva definició:

“La cultura és un procés acumulatiu d’aprenentatge i domini de la realitat natural. Aquest procés és diferent en funció del context, podem dir que la cultura és allò que dóna identitat als individus. La cultura suposa el conjunt d’hàbits, tradicions i ideologies que donen sentiment de petinença a una comunitat determinada, una persona o un conjunt de persones”.

He intentat que aquesta definició englobi tot el que la cultura suposa, però m’agradaria comentar que he integrat part de les meves reflexions sobre el concepte cultura, pel que fa a la definició realitzada. Partim de la base de que la cultura evoluciona amb el pas del  temps i que mai, tindrem la mateixa cultura que els nostres avantpassats. Comptem a una herència cultural, però aquesta, en realitat varia en funció de l’individu. La cultura és allò amb el que jo m’hi identifico com a individu d’una societat. Basant-me en això no podem definir l’existència d’una tipologia de cultura, penso que al món han hagut sempre tants moviments migratoris que hem arribat a un punt, en el que és difícil detectar allò que es realment propi de la cultura. A més, no podem formar part d’una cultura si trobem trets en aquesta, amb els que no hi estem d’acord. Basant-me en això, penso que cada individu interioritza la cultura d’una forma diferent. SI que podem dir que existeixen diverses cultures (perquè trobem trets que realment marquen una clara diferenciació entre les cultures), però els individus han anat construint el seu propi pensament enfront la cultura.

Un dels termes que m’ha semblat molt interessant va ser el que va treure Marvin Harris al seu llibre Antropologia cultural (Els límits de la endoculturització) , ens parla de “abisme generacional”. Harrins es diu que és clar que la replicació de les pautes culturals d’una generació a una altra mai no és completa. Les antigues pautes mai no es repeteixen amb exactitud en generacions successives, i contínuament s’hi afegeixen pautes noves. En els últims temps, aquest fenomen d’innovació ha assolit tals proporcions en les societats industrials que els adults, programats com estaven per la contigüitat intergeneracional, s’han sentit alarmats.

Per altra banda, trobem el terme MULTICULTURALISME

“ Convivència de diverses cultures en un mateix espai. Representa l’acceptació de les diferències culturals, ètniques, religioses, lingüístiques o racials. La vida social suposa un respecte de la resta de cultures amb les que es cohabiten”.

El multiculturalisme és un clàssic a la societat actual, el problema es que de vegades la incorporació de les cultures a la nostra societat, realment generen problemes de caire discriminatori que afecten a tot el benestar social.

Des de la meva perspectiva entenc que el multiculturalisme pot ser una molt bona opció per enriquir a tota la societat, per fer avançar a tot un país, a aprendre d’altres cultures e intercanviar coneixements. Per altra banda, el multiculturalisme inevitablement provoca també confrontacions, donades per les diferències culturals, i moltes vegades no es posen solucions adients per poder solvatar les problemàtiques desenvolupades.

Com a darrer mot a definir, trobem el terme RACISME.

“El racisme és pot entendre com la segregació i discriminació de persones que són d’una cultura diferent a la pròpia.”

El racisme va néixer a partir de la història colonial de la subjugació, la esclavitud i l’explotació econòmica a Europa i Nord-Amèrica.

El terme amb el que m’he trobat més complicacions a l’hora de definir-ho és el de cultura, perquè és un terme que es dinàmic i que la seva definició també té unes connotacions subjectives, perquè inevitablement el meu concepte de cultura (tot el que engloba, segons els meus pensaments) diferirà de la concepció d’altre company.

Més endavant parlaré  i debatré sobre la paraula ètnia i la seva utilització, penso que es un tema molt interessant i que pot ser origen de futurs debats.

Coneixent a Xavier Besalú

Tot i que m’ hagués agradat anar-hi a la conferencia que va realitzar al Palau Rubert, no sabia que ens hi teníem que apuntar. El títol de la conferència em semblava molt interessant i per això en vaig llegir l’enquesta que hi ha al campus virtual. Una de les coses més interessants  (perquè ja ho vaig comentar en el post anterior) és que Xavier Besalú, és assessor de temes d’immigració a l’Ajuntament de Salt.

Reptes de l’educació intercultural:

Aquest autor estableix una clara diferència entre la pedagogia intercultural, que és tracta de aportar una bona educació per que tots tinguin un èxit escolar i per altra banda l’educació intercultural que es basa en la pràctica, en gestionar la diversitat en els centres educatius. Afirma que es bo innovar però també tenir a l’abast eines que ja formen part de l’ història de la pedagogia. Trobem dos models el multiculturalisme i l’assimilacionisme.

Una de les coses que destaca és que és necessari que adquirim més experiència en temes d’interculturalitat i que aprenguem d’altres països que han gestionat correctament els temes d’immigració.

 A partir d’aquest punt he començat a plantejar-me quins són aquests països que ens podrien servir de model per millorar la nostra situació. Vaig començar a cercar informació per la xarxa i vaig trobar que Canadà és un molt bon exemple pel que fa a temes d’immigració. Moltes persones han vist en Canadà un model a seguir. A diversos paissos europeus s’han generat conflictes com ara la imposició de la llei islàmica, a Espanya, el referèndum sobre els minarets a Suïssa o les propostes per a prohibir el burka a França. Canadà va adoptar el multiculturalisme com a filosofia per a facilitar la convivència de persones de diversa procedència. Clar que tenim que tenir en compte que a Canadà fa segles que viu el fenomen de la immigració, per el contrari a Espanya és un fet molt recent. Alguns punts interessants que es podrien adoptar del model canadenc són:

·         El multiculturalisme no implica el relativisme cultural o tolerància de pràctiques contràries als drets humans i valors democràtics, s’han establert un conjunt de valors i principis bàsics de la societat. (democràcia, compromís amb la comunitat i respecte al medi ambient i cooperació internacional.

·         Una defensa de les minories religioses, ètniques i culturals, però sempre tenint en compte aquests valors bàsics.

·         Immigració vista com a fenòmen positiu i la multiculturalitat com a riquesa per a la societat.

·         Es necessari mantenir les identitats de l’origen no com a factor conflictiu sinó com punt important que en faciliti la cohesió.

·         Polítiques actives per a facilitar la integració

·         Resolució de conflictes de caire cultural mitjançant procediments establerts.

Després d’haver-hi observat l’exemple de Canadà, puc reafirmar que com diu en Xavier Besalú, Espanya pot aprendre molt d’altres països pel que fa a les polítiques migratòries.

Continuant amb els punts interessants de l’enquesta, es important dir que a l’escola se li exigeix que sigui capaç de transmetre la interculturalitat, però com diu en Xavier no és l’única institució que pot prendre partit, es necessari que l’escola treballi en xarxa amb altres institucions de caire social i a que ajudin a transformar la societat. Penso que aquests es un dels punts on tenim que evolucionar al nostre territori. Trobem moltes institucions que tenen una gran influència de caire social però que no treballen cooperativament amb les escoles i això el que provoca es que hi hagi diverses formes de tractar la interculturalitat.

Altres dels punts que m’agradaria comentar en aquest post, es que també tracta el tema que van tractar la passada sessió del dimecres, Xavier Besalú esns diu que les cultures sempre canvien i que sempre serà diferent a la dels nostres avantpassats. (Tornarem a tractar el tema cultural al següent post).

Un altre de les seves aportacions que m’ha sobtat i m’ha fet reflexionar és quan parla de les segones generacions d’immigrants, ell afirma que arriba a un punt que ja no es poden considerar immigrants. Per tant, fins a quin punt podem considerar a una persona immigrant? Quan podem dir que ja no ho és? Totes aquestes preguntes han vingut al meu cap i la realitat es que totes les respostes que en poden trobar són subjectives.

Per a finalitzar aquesta aportació, m’agradaria dir que aquest autor és molt interessant i que ha treballat temes que ens interessen com a pedagogs i pedagogues, ja que ha traballat amb temes d’immigració a les escoles i ha publicat llibres molt útils entorn aquest tema.