"Pasemos al plan B"

Aquest és un curtmetratge realitzat per Paz Piñar i treballa els temes del racisme i la xenofòbia. Una família d’ origen andalús  que té acollida a una dona sense papers a la seva casa. La dona, que està malalta, com no té papers, una de les dones de la família va al metge per “representar” els mateixos dolors que en pateix la dona immigrant. Arran d’això comencen a aparèixer altres personatges que intenten ajudar a veure quin és el problema de la dona que tenen acollida, perquè aquesta no té papers i no en pot accedir a la seguretat social. Al final hi descobreixen que el que té és un atac d’apèndix, com no en saben ben bé com actuar, li acaben portant a l’hospital i la fan passar com si fos un altre pacient. Però la doctora s’adona i comencen a idear un “Plan B” per intentar que operin a la dona a l’hospital.

Aquí en podeu veure el curt: 

Bé aquest curt, mostra les grans dificultats que pateixen les persones que estan sense papers a els diversos països. Tot i què, poc a poc s’han anat desenvolupant polítiques que ajudin a aquestes persones a aconseguir el permís de residència mitjançant processos burocràtics. Les persones sense papers realment, són persones considerades “no legals” al territori on s’estableixen, per tant, són fruit d’intervencions per part de les forces de la seguretat i l’ordre. Penso que la pitjor sensació que tenen que tenir aquestes persones, és sentir-se perseguits.

No només es té que alleugerar els processos per l’àmbit polític, sinó que també necessita un canvi pel que fa a la doble concepció moral de les persones sense papers. Per una banda vivim en un món que pretén donar a totes les persones els mateixos drets, és a dir, que tenen el dret a tenir dret. Però clar, també vivim sota la concepció neoliberal del treball. Tot això si ho sumem a els rebutjos que tenen alguns col·lectius per ajudar a aquestes persones, el resultat és el que avui en dia continuem veient a les notícies. Un conjunt de persones que intenten accedir al nostre país arriscant la seva vida i quan arriben aquí, tornen un altre cop al seu país ja que són persones sense papers. Aquest tema és molt delicat i encara avui en dia penso, que no està gaire treballat pel que fa a les polítiques socials, per això penso que aquest curt potser interessant per a treballar amb persones i veure quines són les seves opinions entorn aquest tema.  

Racisme als barrufets

Les cèlebres criatures blaves amb capell blanc que va crear el dibuixant belga Peyo són vists en un llibre publicat avui a França com a arquetips d'una «utopia totalitària amb tints stalinistes i nazis», que els allunya de la seva innocència predominant en l'imaginari popular.

«El petit llibre blau: anàlisi crítica i polític de la societat dels barrufets», del francès *Antoine Buéno, situa sota la lupa aquesta societat de petits éssers i conclou que reprodueix estereotips racistes, totalitaris i antisemites.

Des del «Papà barrufet », cap únic i autoritari de la comunitat, fins al corporativisme social d'aquests personatges ficticis, l'obra repassa des d'una nova òptica els principals trets del popular llogaret per defensar la seva tesi.

La invasió dels barrufets negres és una prova d'enaltiment de la puresa de sang

El personatge de Gargamel, el nas del qual és aguilenya «recorda a una caricatura antisemita» i el gat de la qual es diu Azrael, és un altre dels estereotips denunciats, als quals se suma Barrufeta, única dona barrufet del poblat i idealitzada per la seva bellesa, que coincideix amb el perfil ari tant en el color dels seus ulls com en el del seu cabell. El tractament de la invasió de els barrufets negres en un dels àlbums és, per Buéno, una de les proves d'enaltiment de la puresa de sang que preconitza aquesta societat, que viu en autarquia i compta amb un sistema de producció proper al col·lectivisme.

L'autor del llibre, segons declaracions recollides avui pel setmanari "Li Nouvel Observateur", creu no obstant això que la seva anàlisi no és nou perquè recull «intuïcions» anteriors d'altres públics, com del nord-americà, que va arribar a sospitar dels els barrufets com a part d'una campanya de propaganda comunista.

En aquest sentit, el nom d'aquests éssers en anglès, «smurf», correspon a l'acrònim de «Small Men Under Red Forces» (Petits homes sota forces vermelles), segons Buéno, qui va opinar que el creador belga, que va néixer en 1928 a Brussel·les i va viure sota l'ocupació nazi, no era conscient d'aquestes relacions quan els va imaginar en 1958. «Peyo no estava polititzat (...). Crec que la seva obra, com a tantes altres, vehicula i concentra un cert nombre d'estereotips propis d'una societat i una època determinades», va assegurar Buéno.

La seva intenció no és «desencantar» al públic sobre les aventures dels els barrufets, afirma, sinó «superposar a la percepció dels nens un acostament distanciat de l'adult», alguna cosa que considera «intel·lectualment sa». Els barrufets, traduïts com «puffi» a Itàlia, «strumfakia» en grec, «schtroumpfs» en francès i «kumafu» en japonès, van prosseguir les seves aventures després de la mort de Peyo en 1992 gràcies al seu fill Thierry Culliford, que va imposar, segons el parer de Buéno, una mirada «molt més pedagògica» i contemporània.

Extret de abc.es 

Data de publicació 10 de Juny del 2011

Ara ve nadal...i les joguines (II)

L’altre dia ja vaig parlar de el racisme i les joguines, avui vull compartir uns experiments molt curiosos que vaig trobar a  youtube sobre les nines iel color  de pell en el que les nenes tenen preferència a l’hora de comprar-les. Els vídeos estant en anglès, aquests experiments van sorgir rere una polémica que es va desencadenar amb les grans superficies Wal Mart on es va rebaixar el preu de la nina de color.

Sembla lògic, però la veritat és, que tenint per primera vegada un president negre i amb la història de racisme que arrosseguen els Estats Units, tot món està observant amb ulls vigilants a les empreses per veure si prenen accions en suport d'aquesta minoria o per veure si comentin algun error sobre aquest tema.

Aquest video és sobre un experiment dut a terme amb nens de primària de raça negra (aquest experiment s'havia aplicat per primera vegada en la dècada dels quaranta quan el racisme en USA era assumpte acceptat). Aquest experiment els presenta als nens dues nines idèntiques, excepte el color de pell: Una és blanca i l'altra és negra.

Se'ls fan preguntes com Quin creus què és la nina més bonica? quina és la nina dolenta?. Els nens fan la seva elecció i a continuació han de respondre per què?.

El següent vídeo és un experiment realitzat per a un treball d'escola. Aquí l'experiment està lleugerament modificat, ara les nines són Barbies i s'inclou la nina llatina; a més en aquest experiment, els nens entrevistats són de totes les races.

En tots dos vídeos les respostes són interessants i ens porten a pensar si existeix un racisme inconscient en les nostres ments que ens fa actuar amb prejudicis. 

Ara ve nadal.... i les joguines (I)

Des de que era petita m’ agradat agafar els catàlegs de joguines, mirar-les...però mai m’havia plantejat veure-les des de la perspectiva crítica en el marc d’aquesta assignatura he pensat que seria interessant parlar de les joguines ja que estem a unes dates molt concretes en les que es regalen moltes joguines als nens i penso que es interessant veure si realment existeix una relació amb la interculturalitat. Per aquest motiu aquest no serà l’únic post en el que parlaré de joguines, ja que aquestes obren un interessant debat i aporten molta informació en temes de interculturalitat.

Ben és coneguda la crítica que s’ha fet any rere any de la imatge de bellesa irreal que transmet la Barbie, aquest seria un clar exemple de que les joguines transmeten identitats de gènere rígides cap als nens. Però les joguines també, poden transmetre actituds racistes.

Ja fa anys que coneixem diverses marques de joguines que estan reflexant la diversitat ètnica en els seus productes; alguns exemples d’això, són les joguines de Fisher Price, American Girl, etc. No podem dir que no s’hagi començat a tenir en consideració la diversitat cultural i ètnica existent al món, però realment encara hi ha un tractament de caire excloent. Si ens fiquem en la pàgina web de una coneguda cadena de joguines: www.toysarus.com podem veure dins de l’apartat de nines que hi ha una secció dedicada a les nines ètniques. Aquesta distinció que és fa pot arribar a ser discriminatòria ja que separem la diferència, la incloem al nostre catàleg de joguines però les diferenciem de la resta. Suposa una segregació de les nines de color. Curiós és també que només allò denominat ètnic és el que no es de color blanc.

Sembla que aquesta designació doni a entre que les persones amb pell de color blanc, no són ètniques i tothom té el seu orígen ètnic.

Tot i que la major part de les joguines racistes van desaparèixer, la realitat és que encara en el mercat trobem evidències de el racisme en el món de les joguines. Aquí us presento algunes de les fantàstiques nines que no transmeten cap valor racista...

Lil Monkey “ El meu petit mico” aquesta nina no podia ser d’un altre color que negre...L'ofensiu missatge que transmet va provocar que és denunciés i immediatament fos retirada de les prestatgeries de les botigues. 

Diferència de preu entre les Barbie’ s les vendes de nines de color sempre són inferiors i per tant, per vendre-las cal rebaixar els preus...aquest fet també repercuteix en altres aspectes que és comentaran en el pròxim post...

La Barbie Oreo...quina maravellosa idea! I com representar l’Oreo? És clar, de color negre...Una bona forma d’introduir la ètnia i el menjar tot plegat!

Aquests són alguns exemples de que encara existeixen joguines racistes al mercat actual. Però no només és queden en fets aïllats sinó que aquesta situació planteja d’altres problemàtiques  de les que parlaré en el pròxim post.

Racisme i Sida..

Fa 3 dies, va ser el dia mundial contra la Sida. Després de pensar-hi molt en aquesta malaltia vaig buscar informació per a poder-lo relacionar amb aquesta optativa. Doncs bé, tot cercant informació, vaig trobar que la manipulació mediàtica i la distorsió de la informació és important alhora de parlar de la Sida. He trobat un vídeo, d’un dels canals de televisió més imparcials que conec: Intereconomia;

Però aquest racisme no únicament existeix a un canal que transmet una ideologia determinada, sinó que també la trobem a la pròpia societat, si posem al google: can i get aids (puc agafar sida) la primera entrada que veiem és can i get aids from swimming with black people (puc agafar la sida nedant amb persones negres?) encara és escalofriant els prejudicis socials que existeixen en relació a la SIDA i no només pel que fa al color sinó també amb les persones que realment estan afectades...

La sida ha estat una de les malalties que més pànic social ha provocat. Hi ha una por general per contagiar-se al tenir contacte amb altres persones amb aquesta malaltia. Realment aquesta por es tradueix en exclusió social i en negar-se a tenir qualsevol contacte amb persones “infectades”. Aquest pànic si ho ajuntem amb els prejudicis existents el resultat pot ser molt negatiu. Realment es tracten com a “infectats” , el desconeixement de la malaltia per part de la societat fa que es manifestin aquestes actituds. Per tant, podem dir que sempre la qüestió de rebutjar a les persones ve marcat per la desconeixença i per els prejudicis ja existents, realment, podem fer alguna cosa per canviar aquesta actitud?

Personalment, penso que poc a poc s’ha anat conscienciant a la societat però la informació que rebem sempre , concretament pel que fa a la malaltia de la sida, és informació referida a com evitar contagiar-se i xifres de persones amb aquesta malaltia que han mort. Penso, que també tindria que haver-hi informació que realment mostrés que no ens succeeix res per abraçar-nos amb una persona amb el virus del VIH. És una tasca de conscienciació social i de lluitar per evitar que existeixin aquestes actituds tan excloents.

Què vols dir que per portar vel, no sóc catalana?

Desprès de veure el curtmetratge presentat al blog general de l’assignatura, he començat a reflexionar el que comporta portar vel a la societat a actual i les diverses opinions que existeixen entorn aquest tema.

Per una banda la creença de que les persones immigrants tenen que adaptar-se a les costums de l’ indret on viuen. Aquest pensament ve donat per el pensament de moltes persones de que si nosaltres tinguéssim que viure en el seu país ens tindríem que adaptar a les seves lleis, normes i costums. Aquest pensament sembla coherent si estem situats en la dita de “ull per ull, dent per dent”, però no podem situar la nostra forma de veure les coses, perquè un país les vegi de la mateixa manera. És a dir, per molt que en alguns dels països d’ on són les persones immigrants se’ns prohibirien i exigirien moltes coses, no podem situar-nos al mateix nivell. Es necessari avançar per crear una societat inclusiva. Mantenint les pròpies costums, però també respectant la llibertat d’expressió de la resta de les persones. Tots som diferents, per molt que siguem d’un mateix lloc, som diferents, i no podem atacar la cultura d’altres persones.

Un altre punt que m’agradaria comentar és el fet de l’escola privada i l’escola pública. Sembla que les escoles de caire privat són menys permissives per el que es refereix a el tema del hiyab, però el cert és que si una persona té preferències per anar a una escola de caire privat, però que porta el hijab, és té que atenir a les normes proposades per l’escola privada.

En les escoles públiques observo aquest tema molt més conflictiu posat que, al ser públiques tenen que acceptar a tots els alumnes i les seves característiques personals, a partir d’aquí es crea un conflicte ja que si accepten el fet de portar hiyab també tindrien que acceptar el fet de portar gorres o altres símbols religiosos.

A Espanya s’ha generat molta polèmica pel que fa al fet de portar vel. Un dels casos més mediatics va ser l’ Institut de Pozuelo que va apartar 3 noies per portar vel. Però aquesta no va estar l’única polèmica. La polèmica del vel islàmic va irrompre en l'ensenyament a Espanya en 2002 amb Fátima El Idrissi, a Madrid, cinc anys després, es va repetir amb Shaima Saidani, a Girona, als quals es van sumar altres casos similars a Ceuta i Melilla:

- Shaima Saidani. L'adreça del col·legi Joan Puigbert-Annexa de Girona li va prohibir vestir en classe el hiyab, el mocador que cobreix el pèl. Tenia vuit anys, era 2007, i els responsables van argumentar que podia ser causa de discriminació. La família va pensar a regressar al Marroc. No va ser necessari. La Generalitat va ordenar readmetre-la. El dret a l'escolarització, va adduir, preval sobre les normes dels centres.

- Fátima Elidrisi. La jove va ser escolaritzada amb 13 anys en el col·legi catòlic Inmaculada Concepción, a Madrid, en 2002. Les monges li van negar l'assistència a classe amb vel. Va renunciar al col·legi i es va matricular en l'institut públic Juan d'Herrera. Fátima va vestir el hiyab fins que va abandonar els seus estudis en 2005.

- Zoubida Barik. L'advocada musulmana va ser expulsada de l'estrada pel jutge de l'Audiència Nacional Javier Gómez Bermúdez per dur el vel. Va elevar una queixa al Consell General del Poder Judicial, que va donar la raó al magistrat perquè la normativa només permet una peça en el cap: el birrete. La qüestió està ara en el Tribunal Suprem.

Una qüestió de identitat...El top 20 dels païssos més racistes

Avui volia compartir aquesta informació sobre un rànking que es va desenvolupar dels 20 països més racistes al món. Una de les coses més sorprenents és que Espanya es troba al segon lloc de tots i és un dels països que en rep més immigració, per tant, es podria dir que amb més immigració hi ha al país, més sentiments contraris es generen per part dels col·lectius més radicals. Tot i que avui parlaré del país que ocupa el número 1 d’aquest rànking. Docs bé, comencem aquest rànking:

Nº20: Japó.

Nº19: China

Nº 18: França,

Nº17: República dominicana

Nº16: Canadà

Nº15: Austràlia

Nº14: Chile

Nº13: Suïssa

Nº12: Els païssos baltics (Lituània, Letònia i Estonia)

Nº11: Els païssos nòrdics (Suècia, Finlàndia, Noruega i Dinamarca)

Nº10: Àustria

Nº9: Alemanya

Nº8: Rúsia

Nº7: Argentina

Nº6: Anglaterra

Nº5: Rwanda

Nº 4: Israel

Nº3: Sud-àfrica

Nº2: Espanya

Nº1: Estats Units d’Amèrica.

Després d’observar aquesta publicació, la realitat és que n’hi existeixen molts països racistes. La dificultat d’erradicar el racisme penso que pot venir també donat per el grau d’importància que se li dóna a la cultura en cada un dels països esmentats. Amb això faig referència a que com més arraigada estigui la cultura i els valors culturals al país més discriminació existeix, ja que creix el pensament general de que s’està influint i canviant la pròpia identitat nacional. Ben és conegut l’enorme patrotisme que existeix als Estats Units d’Amèrica, doncs he trobat una informació ben interessant: Diu l'estereotip dels nord-americans que són un poble molt patriòtic. I realment així és. Hi ha múltiples mostres d'això, des de l'obligació en la majoria d'escoles a començar el dia amb el "pledge of allegiance" (jura de lleialtat a la bandera i a la nació), al cant de l'himne nacional abans de cada partit de la NBA, o la *omnipresencia de la bandera de les barres i els estels.

A més, existeix una veritable veneració pels pares fundadors, per les institucions pròpies, i sobretot la Constitució. Encara que la història del país és curta, és celebrada en multitud de llocs i esdeveniments: museus, conferències, festes, representacions teatrals de caràcter històric, etcètera. Per aquesta raó, són especialment sorprenents els resultats de l'última enquesta del Marist Poll publicada amb motiu del 4 de juliol, el "Independence Day", la festa nacional per excel·lència. Segons el sondeig, només un 58 % dels nord-americans són capaços d'identificar 1776 com la data de la declaració de la independència. Un 26 % diu "no estar segur", i un altre 16 % ofereix una data errònia. Encara són més xocants els resultats de la següent pregunta, sobre el país del com es van independitzar les antigues colònies per formar Estats Units d'Amèrica. Tan sol un 76 % dels nord-americans respon el Regne Unit, mentre que un 19 % diu "no estar segur", i un 5 % respon altres països.

Aquests resultats amaguen algunes variacions significatives entre els diversos grups d'edat. Quant més adulta és la persona, més probabilitats hi ha que encerti a respondre correctament. Així, mentre solament el 31 % dels menors de 30 anys sap que 1776 va ser l'any de la declaració de la independència, la xifra ascendeix al 60 % entre els majors de 60 anys. Uns resultats que haurien de portar a una reflexió als responsables del sistema educatiu. A la vista d'aquestes sorprenents conclusions podem dir que hi ha una minoria significativa de nord-americanes que se sent orgullosa de la seva nació, malgrat no conèixer els esdeveniments més bàsics de la seva història. 

El racisme com a personatge principal

Continuant amb el fil de l’anterior sessió, he trobat un vídeo molt interessant. Aquest programa es basa de dos famílies i una de les persones de la família s’intercanvia amb l’altre. En aquest cas ens trobem amb una família cubana i altra espanyola. Les confrontacions que es desenvolupen són totes decantades cap a l’àmbit racista. Realment quan es veuen coses així per televisió, suposa una denúncia social i una reacció de la societat davant les mostres racistes de la família espanyols. Penso que sobre aquest vídeo el que es pretén es exaltar els trets de les persones i fer augmentar l’audiència que és el que busquen les cadenes privades de televisió.

Com ja vaig defensar a l’anterior post suposa llibertat d’expressió que tothom pugui expressar els seus ideals, pensaments a través de programes televisius o de campanyes publicitàries. Però la qüestió moral de quin és el respecte que es mostra cap a la família cubana és el que hem fa dubtar de si realment tot és vàlid a la televisió. Penso, que som una societat tolerant en general, però encara queda molt per fer i quan es mostren programes com aquests, o es pot mostrar un sentiment de rebuig i contrarietat cap a les imatges o per el contrari, es pot començar a veure que encara hi ha persones que pensen d’aquesta manera i el que és més preocupant, es que pot arribar a influir als nens que veuen aquests programes televisius.

La qüestió que continua encara oberta i que em continua generant diverses reflexions és si realment tot és vàlid als mitjans de comunicació? 

La influència dels mitjans de comunicació una qüestió moral

Després de la visualització del vídeo presentat la passada sessió, no podia deixar passar els sentiments i les reflexions que hem va provocar.

No podem negar la realitat de que els mitjans de comunicació i Internet influeixen de forma molt important a les persones, aquesta influència potser tant positiva com negativa, això en funció des de quina perspectiva s’enfoqui. La gran complexitat que trobem es com els mitjans de comunicació reflexen les seves ideologies i com aquestes insereixen a les cases, als pensaments de les persones. Tot i què penso que les cadenes televisives, totes mostren una ideologia; el tema que hem tractat a classe va molt més enllà.

La meva reflexió està dirigida cap a la qüestió: On estan els límits de la publicitat? No podem dir que al veure l’anunci de l’anterior sessió, no ens va causar cap sentiment, perquè crec que cadascun de nosaltres va tenir una reacció front aquest anunci que no deixa indiferent. La publicitat suposa buscar elements que cridin l’atenció de l’espectador, però l’ús d’imatges tan explícites és lícit? Personalment, al veure aquest anunci m’he sorprès molt, m’ha impactat i penso que si ho veiés un nen petit no entendria molt la finalitat d’aquest. Però com succeeix a molts anuncis que fins a determinades edats no s’entén realment el missatge que transmet.

El comportament de la societat de vegades suposa desconcertant, no podem escandalitzar-nos per publicitat per aquesta i després veure altres programes que no ajuden a res al desenvolupament dels nens. Aquest anunci és fort, si, també és impactant, però precisament té que ser així, perquè el missatge que transmet és important i la major part de les vegades els anuncis de les ONG’ s deixa indiferent a la societat. Penso que tenim que ser realistes, que no podem ignorar allò que succeeix al món, que això és el que passa i és molt més còmode tapar les coses i veure el món, com nosaltres volem per evitar tenir remordiments de consciència. Impera la indiferència, preferim no saber el que realment succeeix. O se’ns priva de tot tipus de informació o ens bombardegen de tal manera que ja no ens afecta. No puc dir que no m’afecti veure com persones d’Afganistan moren dia rere dia, però veure constant aquestes imatges ens fa menys sensibles a la realitat.

És necessari mostrar a la gent allò que està succeint a la realitat. I la publicitat és una bona forma de conscienciar a la societat. Penso que aquest anunci ajuda a comprendre la problemàtica, d’una forma violenta, però és realment com succeeix i per tant, només implica una manifestació de la realitat.

Ara bé parlem de posar límits en anuncis com aquest de si realment és lícit o no mostrar aquestes imatges... però potser lícit el missatge que transmeten alguns canals de televisió? Cal replantejar els límits morals que tenen els mitjans de comunicació? És necessari establir uns límits morals? Entorn aquest tema sorgeixen nombroses qüestions que encara avui no es poden respondre. 

Suïssa i la defensa de la identitat nacional...

Sempre que parlem de Suïssa ens ve al cap un país avançat, obert, ric…però quins són els entramats polítics que hi trobem en aquest indret?






El cas de.. el PARTIT D’EXTREMA DRETA ANTIIMMIGRACIÓ MUSULMANA QUE VA AUGMENTAR LA SEVA POPILARITAT

El SVP (Schweizerische Volkspartei) o Partit del poble suïs, està dirigit per Uli Maurer. I com a grans trets d’’aquest partit destacar la seva oposició cap a la immigració, i a formar part tant de la Unió Europea com ser membre de les Nacions Unides (ONU). Tot i què sembla que estem parlant d’un partit polític que sembla estar conformat per poques persones amb ideologies extremistes, realment va augmentar la seva popularitat de forma considerable des de l’any 2003.

És preocupant com poc a poc han anat augmentat el nombre de partits polítics de dreta populista a Suïssa i la resta d’Europa. 

Però realment que és la identitat nacional? És allò que individualitza a les nacions en el context del món i que lis dóna una forma de ser, particular, als seus homes y dones. Vist d’aquesta forma la identitat nacional vindria a ser, doncs, una projecció qualificada de les identitats individuals. Però que és allò que realment dóna identitat a una nació? La llengua? La cultura? Sempre hem patit un defecte de acotar-ho tot des de l’àmbit polític, d’aquest mode les nacions es distribueixen sobre un espai pla, sense tenir en compte que les cultures no són planes sinó que es mouen de forma vertical, horitzontal i per tant podem trobar cultures regionals, locals, nacionals que engloben diversos països.

Ja ho va dir Montesquieu “Europa és una nació composada de nacions”El que penso que realment incòmoda a la pròpia societat, el que realment a generat conflictes són les qüestions d’on pertanyo?  De quin lloc em sento? Etc. No podem parlar-hi de una nació amb una única identitat, sinó que fruit de la distribució de diverses llengües i ètnies entre diversos Estats ha donat pas a estats multilingüístics i multiètnics i nacions multiestatals. Per tant, resulta absurd que partits polítics com el cas de Suïssa lluitin per defensar la identitat nacional, perquè realment aquesta ha estat construïda al llarg del temps per diverses identitats. Si anéssim a l’arrel més pura de la nació, trobaríem que realment la influència de les persones immigrants hi és des dels seus orígens, per tant, per què lluitar contra la pròpia identitat?

El fenomen migratori ha comportat que es començi a parlar de ciutats globals, i ha fet que el multiculturalisme esdevingui una realitat, el món s’ha omplert d’espais socials de convivència. No podem lluitar contra aquesta realitat, perquè la història de les “nacions” ha estat sempre un conjunt d’anades i tornades de diverses civilitzacions que han anat influint en el propi indret.

Tot i aquesta realitat multicultural, el cas de Suïssa no és l’únic, encara trobem molts estats que busquen una “purificació ètnica” i rebutgen als immigrants de ètnies que sota la seva percepció són diferents a la pròpia.

Plantejo la següent qüestió: ¿L’eliminació dels minarets, fa realment que és recuperi la identitat Suïssa? L’existència d’aquests suposen un conflicte perquè trenquen amb l’espai o perquè manifesten una religió contrària?

Oda als prejudicis socials...

Com a la darrera publicació vaig estar parlant de l'ètnia gitana, vaig començar a cercar informació i vaig trobar un vídeo interessant. El següent curtmetratge titulat “Tue Guiyabas” m’ha semblat molt interessant perquè juga amb els prejudicis de l’espectador. Què és el primer que penseu quan veieu les imatges? És un exercici de reflexió i auto- coneixement per saber-hi si realment estem lliures dels prejudicis socials.

Comunitat, ètnia i nacionalitat. el cas de l’ètnia gitana

Avui volia començar aquest post presentant un esquema que m’ha ajudat a entendre molt la diferència entre els conceptes comunitat, ètnia i nacionalitat i tots els factors que influeixen en la construcció d’aquests mots.

Arran d’això i rescatant un dels vídeos que vam visualitzar a classe anomenat “Braç de gitano”, vaig començar a reflexionar sobre l’ètnia gitana. Tot i que la situació ha evolucionat molt a l’actualitat, no podem negar que encara existeixen grans diferències i que continua existint un aïllament d’aquest col·lectiu.

Allò que defineix a un grup ètnic són els seus orígens, tot i que el cas dels gitanos encara no està  molt definit la majoria dels experts afirmen que els seus orígens provenen del nord-oest de la India. Eren nòmades dispersos, un dels punts més interessants i curiosos és que els gitanos són l’únic col·lectiu ètnic sense un passat polític al món occidental, això resulta molt interessant ja que s’han mantingut com a col·lectiu consolidat al llarg de molts segles.

La població gitana representa un total de 700.000 persones i resulta ser el 2% de la població espanyola. Encara hi trobem com ja he mencionat anteriorment una situació d’exclusió social pel que fa aquest col·lectiu, pel que he pogut anar recopilant al llarg de la cerca d’informació sobre aquesta temàtica, hi trobem opinions molt diferents. Però reflexionant sobre aquest tema penso que com a minories ètniques tenen que conservar i treballar per mantenir la seva pròpia cultura.

Personalment, el principal problema és que vivim a una societat que es basa molt en els estereotips i sobre el col·lectiu gitano existeixen molts. Destaca sobre tot que són considerats  persones no- treballadores, un bon exemple que fa resó d’això és el següent vídeo d’humor:

Aquí finalitza el meu post d'avui, deixant aquest vídeo perquè reflexioneu sobre els estereotips i el mal que poden arribar a fer als diversos col·lectius i concretament a aquest, que és una minoria ètnica. 

Dret a vot de les persones immigrants

A la darrera sessió és va parlar i debatre sobre el dret a vot de les persones immigrants, i es va començar a parlar sobre els criteris que s’han de tenir per poder votar. Es va parlar d’establir un conjunt de requisits com un nombre d’anys, un examen de coneixement del país on resideixen, etc. Per pròpia curiositat vaig començar a cercar d’altres països de la unió europea, i quins requisits es tenien en compte a l’hora de votar:

1 Estats que han acordat com a mínim el dret de vot local de tots els residents estrangers

NOTA: L'any en què ha estat acordat aquest dret s'escriu entre parèntesi. Si existeixen condicions de durada de residència per als estrangers de tercers Estats, s'indiquen.

BELGICA  Dret de vot municipal i possibilitat de participar en referèndums consultius locals després de cinc anys de residència (2004).

DINAMARCA Dret de vot i elecció en les eleccions locals (municipi i comtat) després de tres anys de residència (1981). No s'exigeix temps de residència per a islandesos i noruecs.

ESLOVÀQUIA Dret de vot i de ser votat en les eleccions municipals (2002).

ESLOVÈNIA Dret de vot i de ser votat en les eleccions municipals (2002).

ESTÒNIA Dret de vot municipal després de cinc anys de residència (1993).

FINLÀNDIA Dret de vot i elecció en les eleccions municipals després de dos anys de residència (1996). No s'exigeix temps de residència per a islandesos i noruecs.

HOLANDA Dret de vot i de ser votat en les eleccions municipals i participació en els referèndums locals consultius després de cinc anys de residència (1985).

HUNGRIA  Dret de vot local (municipi, districte, regió).

IRLANDA  Dret de vot (1963) i ser votat (1947) a nivell local en les mateixes condicions que els nacionals. Dret de vot en les eleccions legislatives per als britànics (1985). Aquest dret podrà ser concedit a altres estrangers mitjançant clàusula de reciprocitat.

LITUÀNIA  Dret de vot i de ser votat en les eleccions locals després de cinc anys de residència (2002).

LUXEMBURG Dret de vot municipal després de cinc anys de residència (2003).

SUÈCIA Dret de vot i de ser votat en les eleccions locals (municipi i comtat) després de tres anys de residència (1975). No s'exigeix temps de residència per a islandesos i noruecs.

2 Estats que han acordat el dret de vot d'alguns nacionals de tercers Estats

ESPANYA  Dret de votar i de ser votat després de tres anys de residència sota clàusula de reciprocitat establert per un tractat (1985). Després de Maastricht, aquesta disposició només s'aplica als noruecs.

MALTA  Dret de vot i de ser triat en les eleccions regionals després de sis mesos de residència sota clàusula de reciprocitat i únicament per als nacionals dels Estats membres del Consell d'Europa (1993). Només els britànics es beneficien d'aquest dret.

PORTUGAL Dret de vot en els consells  de parròquies i en les eleccions municipals sota clàusula de reciprocitat, després de dos anys de residència per als nacionals d'Estats de llengua portuguesa, després de tres anys per als altres. Els temps de residència són respectivament de quatre i cinc anys per al dret de ser votat. Els països als quals correspon el dret de vot són Brasil, Cap Verd, Argentina, Xile, Israel, Noruega, Perú, Uruguai i Veneçuela. Per ser triats, només els correspon a Brasil, Cap Verd, Perú i Uruguai. Els brasilers tenen dret a participar en les altres eleccions.

REGNE UNIT  Dret de vot i de ser votat en totes les eleccions per als nacionals dels Estats de la Commonwelth i Irlanda (1983) en les mateixes condicions que els nacionals britànics.

REPUBLICA CHECA  Dret de vot i de ser votat sobre la base de tractats de reciprocitat (2000) però en 2006 no s'ha signat cap acord.

3 Estats que no han acordat cap dret polític als nacionals de tercers Estats.

ALEMANYA – ÀUSTRIA – XIPRE – FRANÇA - GRÈCIA - ITÀLIA – LETÒNIA - POLÒNIA

Un cop he vist les característiques dels diversos països europeus podem portar a que poc a poc s’està avançant pel que fa al dret de vot de les persones immigrants. Personalment penso que les persones tenen que estar un temps residint al país per poder votar, però no sóc partidària de fer un examen de coneixements, perquè estic segura que persones que són nascudes al propi país tampoc ho passarien. Per tant, l’únic que exigiria seria que tinguessin coneixement sobre quin és el funcionament de el sistema polític i tenir criteri de vot,però això ja ve donat per el propi criteri personal de implicar-se en la vida política del país on resideix. No podem posar tantes pautes a les persones.

"MORO" o sobre reflexions de l'ús de les paraules

A la darrera sessió van veure un vídeo en el qual es mostrava com algunes paraules podien arribar a ofendre a les persones immigrants. Vaig començar a reflexionar sobre una de les paraules més usades a la societat europea. S’utilitza la paraula “moro” per designar de forma pejorativa a totes aquelles persones que són d’origen magrebí.  Vaig començar a indagar en el concepte de moro i vaig trobar un llibre molt interessant  que penso que és clau per a totes aquelles persones que volen conèixer molt més l’ Islam. En aquest llibre s’expliquen moltes de les tradicions i actituds d’aquest col·lectiu així com també pretén donar a entendre el que la religió suposa.

La paraula “moro” va designada per els romans “mauri” que volia dir naturals de la “Mauritània” del Nord d’Àfrica. En la cultura popular és ben cert és que els “moros” eren els oposats als “cristians” a causa de la versió de reconquesta explicada com una guerra secular de la creu contra la mitja lluna, dels bons contra els dolents. El llegendari abunda en relacionar els “moros” amb la personificació del mal. Però també en trobem d’altres llegendes romàntiques que no els hi fa un favor a aquest col·lectiu, llegendes que es basen en joves moros enamorats de belles cristianes que sempre tenen que lluitar contra situacions de convivència complicades a causa de l’origen.

Sense anar més lluny qui mai ha jugat a “Moros” i “Cristians”, també representa una tradició a les festes populars d’alguns indrets del País Valencià, especialment a Alcoi. A la nostra cultura, el terme moro feia referència als alarbs que s’establiren a la península i els que assolaven les nostres costes; però també s’atribuïa a qualsevol resta arqueològica prèvia a l’era cristiana. També s’emprava per designar menjar exòtic.

Trobem que existeixen un cúmul d’influències que ens dóna nocions xenòfobes de forma inconscient i si a això li sumem algunes de les idees que existeixen a l’actualitat el resultat potser perillós.

Penso que es fonamental conèixer les diverses cultures perquè existeixen múltiples prejudicis a la societat que les perjudiquen de forma important. L’ús de les paraules no depèn tant del “què diem” sinó que importa molt més el “com ho diem”. No es el mateix dir una paraula en un to despectiu que dir-la sense la intenció de ofendre a cap persona. Un bon exemple d’això seria quan és diu negre a una persona de color. Un dels meus companys de classe era cubà i tenia la pell molt fosca altre dels meus companys que era espanyol li va dir negre, rere una picabaralla que en van tenir, el resultat va ser que meu company li va contestar: Jo no són negre, en tot cas seria marró, i tu no ets blanc sinó que ets arrosat” Després d’aquesta frase l’altre company es va quedar callat. Així també en succeeix amb altres expressions emprades per referir-nos a les persones immigrants.

En el pròxim post intentaré parlar de l’altre tema que va sorgir a classe: fer una reflexió sobre el dret a vot dels immigrants, un tema que està molt d’actualitat ja que pròximament venen les eleccions.

Mitjans de comunicació, influència positiva o negativa?

Davant de la darrera publicació, en la qual vaig mostrar una cançó que tenia un alt contingut racista, mirant les notícies vaig observar la següent:

Telecinco achaca a un error humano una pregunta homófoba y racista en su web

·         La pregunta fue formulada por un usuario durante el encuentro digital que la cadena organizó con un participante de 'Hombres, mujeres y viceversa'.

·         "¿Qué preferirías, un hijo homosexual, negro o catalán?", fue la cuestión que se preguntó al concursante José Luis.

Una pregunta racista, homófoba y anti-catalana ("¿Qué preferirías, un hijo homosexual, negro o catalán?"), procedente de un usuario anónimo, fue publicada por la web de Telecinco hasta que la cadena ha sido consciente de lo que tacha de "error humano" y la ha borrado.

“Se trata de una pregunta desafortunada que no debería haber sido aceptada”

La pregunta procedió de un usuario anónimo de la web de la cadena Telecinco y se dirigía a un concursante del programa Mujeres, hombres y viceversa, José Luis, quien protagonizaba en vivo un encuentro digital cuyos administradores no borraron, como hubieran debido, una afirmación inadecuada, según dijeron a Efe fuentes de la cadena.

Todo el asunto, según las citadas fuentes, se ha debido a un error humano que se ha subsanado en cuanto los responsables han sido conscientes del mismo.

"Se trata de una pregunta desafortunada que no debería haber sido aceptada por los administradores de la web, cualquier afirmación de este tipo, contra estos u otros colectivos, no es aceptable", señalaron las citadas fuentes de la cadena.

Sempre es parla de que s’aprèn molt a través dels mitjans de comunicació, penso que aquestes manifestacions ja no tindrien que tenir pas. No es pot permetre que un dels canals més importants de televisió i que veu molta població, faci reso d’aquests judicis homòfons. A aquesta informació hi tenen accés moltes persones, que acaben sent influïdes per allò que llegeixen. A més, hem sembla increïble que encara existeixin persones que tinguin aquest tipus de pensaments, malauradament no podem dir que són dos o tres, hi existeix un col·lectiu que encara opina d’aquesta forma. Això mostra encara que existeixen persones que no tenen tolerància.

Sobre l'infrarracisme i d'altres manifestacions racistes

Després de l’última sessió he aclarit alguns conceptes relacionats amb el racisme que fins el moment eren difosos. He començat a pensar sobre l’enorme influència que exerceixen sobre nosaltres els mitjans de comunicació, estem envoltats de cartells publicitaris, d’imatges, de els canals de televisió i les emissores de ràdio, sense mencionar ja l’enorme influència que té Internet a la nostra vida.

El títol d’aquest post ve donat perquè un dels conceptes que més m’ ha cridat l’atenció és l’ infraracisme, són manifestacions racistes mitjançant acudits. Aquest es un tipus de racisme subtil, són manifestacions desarticulades però que van acostant-se al rebuig xenòfob.  

Gràcies a un amic que escolta aquesta emissora de ràdio, vaig sentir aquesta cançó que la van publicar al programa de ràdio Ona Fm. Es suposa que es una cançó d’humor, però realment fa reso de tot els prejudicis racistes i manifesta caràcter xenòfob.

Aquesta emissora es qualifica com d’esport i diversió. Però em plantejo moltes preguntes, podem considerar aquesta cançó com una manifestació d’infraracisme? Realment podem considerar-la com una broma i una forma sana de fer humor?

Penso que l’ humor és una forma de veure la realitat sota una òptica còmica, però aquesta cançó sobrepassa els límits de la realitat fent referència a tots els prejudicis existents sobre els immigrants i qualificant aquest col·lectiu de forma negativa i ofensiva.

Aquesta és representació i una prova de que encara existeixen col·lectius que a través del seu poder comunicatiu manifesten les seves idees racistes.

Para raros, nosotros

Porto ja uns quants dies intentant buscar alguna cosa interessant per publicar en aquest blog, com no veia cap notícia que hem cridés l’atenció, vaig decidir cercar algun llibre interessant a la biblioteca. Vaig anar a la secció d’antropologia cultural, i allà vaig trobar un llibre que si més no, per el seu títol ja hem semblava interessant. L’autor és Paul Bohannan, un antropòleg americà que ha destacat per la seva investigació dels Tiv a Nigèria. El llibre titulat “Para raros, nosotros” és una introducció a l’antropologia cultural. Tracta temes tant interessants com el matrimoni, les diferències de gènere, el poder i la política, la família, etc i tot això sota l’òptica de l’antropologia cultural. Un dels trets que m’ha agradat més d’aquest llibre són els requadres que apareixen en les diverses temàtiques que van sorgint titulats “Para raros, nosotros” o “ Dicen”, perquè suposen experiències i relats que ens fan prendre consciència de la realitat cultural que es viu en algunes zones. Destacar també, que en nombroses ocasions pren com a exemple l’actuació de les persones als Estats Units, lloc on l’autor ha desenvolupat moltes de les seves investigacions.

Doncs bé, llegint aquest llibre vaig trobar un relat, que vaig pensar que era molt interessant de expossar-ho en aquest blog:

“ Era mi primera noche sola en Lesu. Por la tarde, me senté en la veranda de mi casa de dos habitaciones con techo de paja. Me sentía insegura y asustada por nada en particular, sólo por estar sola en una aldea nativa. Me preguntaba a mí misma que estaba haciendo allí, sola y en el fin del mundo. Sentada en mi veranda, supuestamente lista para empezar el trabajo, todavía asustada [,] volvía a preguntarme que estaba haciendo allí sola...Debía de haber enloquecido... Me iría a casa en el próximo barco...[Luego] llegaron visitas. Ongus, el luluai [jefe asignado para el gobierno colonial australiano], con su esposa Pulong y su hija adolescente Batu...Llegaron con un pastel de taro...Ongus y su hija hablaban pidgin. A medida que hablábamos, Ongus me enseñó varias palabras de la lengua nativa que yo copié... También me contó cosas de sí mismo...Tras algunas horas, dijo que pronto convocaría a la gente para que yo pudiese explicarles lo que quería hacer. Mencionó que eran muy curiosos...Cuando se iban, Ongus me dijo que <<diese una voz>> si necesitaba algo y que vendría immediatamente. SU casa estaba justo enfrente de la mía.

Ya no estaba sola. Tenía amigos. Me fui a la cama y me quedé dormida casi istantaneamente...Varios años despues aprendí que una definición del pánico era un estado de falta de relaciones.

Hortense Powdermaker (1966)

Ha estat escrit per Hortense Powdermaker una antropóloga d’orígen jueu que ha aportat estudis molt interessants de caire etnogràfic, a més, ha estat una de les primeres en estudiar la cultura moderna i la comunitat interracial dels Estats Units a partir del seu estudi de Indianola, Missisipi.

Aquest relat fa referència a alguns dels principis  que tenen que tenir els antropòlegs, però m’ha agradat molt la frase final d’aquest relat “ Una definición de pánico era un estado de falta de relaciones”. Penso que aquesta frase reflexa molt bé, a algunes persones que no volen tenir contacte amb persones alienes, amb immigrants per por, però sempre ens preguntem por a què? Penso que es por a allò desconegut, un cop que comencem a conèixer allò més diferent a nosaltres, es quan realment ens adonem i comencem a respecta les diferències i aquesta separació tan gran comença a fer-se més petita.

Aquest ha estat un dels nombrosos relats que podeu trobar al llibre! Penso que es molt interessant, a més té una estructura que facilita el seu enteniment i intenta delimitar aquells conceptes que són els més difosos pel que respecta a la cultura.