Para raros, nosotros

Porto ja uns quants dies intentant buscar alguna cosa interessant per publicar en aquest blog, com no veia cap notícia que hem cridés l’atenció, vaig decidir cercar algun llibre interessant a la biblioteca. Vaig anar a la secció d’antropologia cultural, i allà vaig trobar un llibre que si més no, per el seu títol ja hem semblava interessant. L’autor és Paul Bohannan, un antropòleg americà que ha destacat per la seva investigació dels Tiv a Nigèria. El llibre titulat “Para raros, nosotros” és una introducció a l’antropologia cultural. Tracta temes tant interessants com el matrimoni, les diferències de gènere, el poder i la política, la família, etc i tot això sota l’òptica de l’antropologia cultural. Un dels trets que m’ha agradat més d’aquest llibre són els requadres que apareixen en les diverses temàtiques que van sorgint titulats “Para raros, nosotros” o “ Dicen”, perquè suposen experiències i relats que ens fan prendre consciència de la realitat cultural que es viu en algunes zones. Destacar també, que en nombroses ocasions pren com a exemple l’actuació de les persones als Estats Units, lloc on l’autor ha desenvolupat moltes de les seves investigacions.

Doncs bé, llegint aquest llibre vaig trobar un relat, que vaig pensar que era molt interessant de expossar-ho en aquest blog:

“ Era mi primera noche sola en Lesu. Por la tarde, me senté en la veranda de mi casa de dos habitaciones con techo de paja. Me sentía insegura y asustada por nada en particular, sólo por estar sola en una aldea nativa. Me preguntaba a mí misma que estaba haciendo allí, sola y en el fin del mundo. Sentada en mi veranda, supuestamente lista para empezar el trabajo, todavía asustada [,] volvía a preguntarme que estaba haciendo allí sola...Debía de haber enloquecido... Me iría a casa en el próximo barco...[Luego] llegaron visitas. Ongus, el luluai [jefe asignado para el gobierno colonial australiano], con su esposa Pulong y su hija adolescente Batu...Llegaron con un pastel de taro...Ongus y su hija hablaban pidgin. A medida que hablábamos, Ongus me enseñó varias palabras de la lengua nativa que yo copié... También me contó cosas de sí mismo...Tras algunas horas, dijo que pronto convocaría a la gente para que yo pudiese explicarles lo que quería hacer. Mencionó que eran muy curiosos...Cuando se iban, Ongus me dijo que <<diese una voz>> si necesitaba algo y que vendría immediatamente. SU casa estaba justo enfrente de la mía.

Ya no estaba sola. Tenía amigos. Me fui a la cama y me quedé dormida casi istantaneamente...Varios años despues aprendí que una definición del pánico era un estado de falta de relaciones.

Hortense Powdermaker (1966)

Ha estat escrit per Hortense Powdermaker una antropóloga d’orígen jueu que ha aportat estudis molt interessants de caire etnogràfic, a més, ha estat una de les primeres en estudiar la cultura moderna i la comunitat interracial dels Estats Units a partir del seu estudi de Indianola, Missisipi.

Aquest relat fa referència a alguns dels principis  que tenen que tenir els antropòlegs, però m’ha agradat molt la frase final d’aquest relat “ Una definición de pánico era un estado de falta de relaciones”. Penso que aquesta frase reflexa molt bé, a algunes persones que no volen tenir contacte amb persones alienes, amb immigrants per por, però sempre ens preguntem por a què? Penso que es por a allò desconegut, un cop que comencem a conèixer allò més diferent a nosaltres, es quan realment ens adonem i comencem a respecta les diferències i aquesta separació tan gran comença a fer-se més petita.

Aquest ha estat un dels nombrosos relats que podeu trobar al llibre! Penso que es molt interessant, a més té una estructura que facilita el seu enteniment i intenta delimitar aquells conceptes que són els més difosos pel que respecta a la cultura.